APARELL RESPIRATORI

MORFOLOGIA DE L'APARELL RESPIRATORI
  
L'aparell respiratori humà està constituït principalment per les fosses nasals, la faringe, la laringe, la tràquea, els dos bronquis i els dos pulmons, a més de les cordes vocals.

1. Orificis nasals. Són dos orificis que comuniquen l'exterior amb les finestres nasals, a l'interior de les quals hi ha uns pèls que filtren l'aire i unes glàndules secretores de moc que retenen la pols i humitegen l'aire.
2. Fosses nasals. Són dos àmplies cavitats situades sobre la cavitat bucal. En el seu interior presenten uns replecs anomenats cornets, que frenen el pas de l'aire, afavorint així la seva humidificació i escalfament.
3. Faringe. Conducte d'uns 14cm que permet la comunicació entre les fosses nasals, la cavitat bucal, l'oïda mitjà (a través de les trompes d'Eustaqui), la laringe i l'esòfag.
4. Boca. Permet l'entrada d'aire però sense el filtrat de pols i l'humidificació que proporcionen les fosses nasals.
5. Llengua. Aquest òrgan estreny l'aliment contra el paladar per introduir els aliments.
6. Epiglotis. És una llengüeta que quan és empesa per un bol alimentici s'abat sobre la glotis tancant-la i impedint així que l'aliment s'introdueixi dintre de la tràquea.
7. Laringe. És un curt conducte d'uns 4cm de longitud que conté les cordes vocals.
8. Cordes vocals. Són dos replecs musculars i fibrosos que hi ha a l'interior de la laringe. L'espai que hi ha entre elles es denomina glotis i dóna pas a la tràquea. Constitueixen l'òrgan fonador dels humans.
9. Cartílag tiroide. És el primer cartílag de la tràquea. Està més desenvolupat en els homes. En aquests provoca una prominència en el coll denominada la nou del coll i una veu més greu.
10. Esòfag. És un conducte de l'aparell digestiu que es troba darrere de la tràquea.

11. Tràquea. Conducte d'uns 12cm de longitud i 2cm de diàmetre, constituït per una sèrie de cartílags anulars tancats per darrere per fibres musculars, per a evitar així frecs amb l'esòfag quan per aquest passen aliments.
12. Pulmons. El dret té tres lòbuls i l'esquerre només dos.
13. Artèria pulmonar. Conté sang pobra en oxigen i rica en diòxid de carboni que es mou des del cor cap als pulmons.
14. Vena pulmonar. Conté sang rica en oxigen i pobra en diòxid de carboni que es mou des dels pulmons cap al cor.
15. Músculs intercostals externs. Són els que aixequen les costelles per augmentar el volum de la cavitat toràcica i així produir l'inspiració.
16. Costelles
17. Pleures. Són dues membranes que envolten els pulmons. L'espai que hi ha entre elles està ple de l'anomenat líquid pleural. La seva finalitat és evitar el frec entre els pulmons i les costelles.
18. Cavitat toràcica. És la cavitat formada per les costelles i l'estèrnum on s'allotgen els pulmons.
19. Bronquis. Són els dos conductes en els que es bifurca la tràquea
20. Bronquíols. Són les ramificacions dels bronquis. Les últimes ramificacions originen els anomenats capil·lars bronquials que finalitzen en els sàculs pulmonars, que són cavitats amb nombroses expansions globoses denominades alvèols pulmonars. Considerant els dos pulmons hi ha uns 500 milions d'alvèols.
21. Cavitat cardíaca. És on s'allotja el cor.
22. Diafragma. És tracta d'una membrana musculosa que durant la inspiració descendeix permetent la dilatació pulmonar i durant l'espiració ascendeix afavorint el buidatge dels pulmons.

FISIOLOGIA DE L'APARELL RESPIRATORI

4. La respiració externa en els humans. La respiració externa o ventilació comprèn les tres següents etapes:

1. Inspiració. En ella els músculs intercostals externs es contrauen i pugen les costelles i l'estèrnum, i el diafragma descendeix. Tot això augmenta la capacitat de la caixa toràcica, provocant que els pulmons es dilatin i entri aire ric en O₂.

2. Intercanvi de gasos. En ella l'aire ric en O₂ arriba fins els alvèols pulmonar, les parets dels quals són tan fines que permeten l'intercanvi gasós. Com estan recoberts de fins capil·lars sanguinis que contenen sang carregada de CO₂ i pobre en O₂, el CO₂ passa a l'interior dels alvèols i l'O₂ passa a la sang que hi ha en els capil·lars sanguinis.

3. Expiració. En ella els músculs intercostals externs es relaxen i les costelles i l'estèrnum baixen, i el diafragma ascendeix. Tot això disminueix la capacitat de la caixa toràcica, provocant que els pulmons es contreguin i, per tant, que surti aire ric en CO₂.

LES MALALTIES DE L'APARELL RESPIRATORI

• Insuficiència respiratòria. Disminució de la capacitat pulmonar per a intercanviar gasos. Pot ser causada pels dipòsits de quitrà del tabac sobre la superfície respiratòria, per asma, per infeccions, etc.
• Asma bronquial. Contracció sobtada dels músculs bronquials generalment deguda a una reacció al·lèrgica. Provoca una sensació d'ofec molt desagradable.
• Edema pulmonar. Infiltració d'un líquid serós que envaeix l'interior dels pulmons provocant insuficiència respiratòria.
• Infart de pulmó. Dolor molt fort al pit provocat per embòlia pulmonar, és a dir per un coàgul que obstrueix un vas que aporta sang als teixits pulmonars.
• Malalties infeccioses. Víriques. Les principals són refredat i grip. Bacterianes. Segons el tram afectat es diferencien les següents malalties: sinusitis, amigdalitis, faringitis, laringitis, bronquitis, pleuritis (pleures), pulmonia o pneumònia. A més cal citar la tuberculosi (infecció produïda pel bacil de Koch que dóna lloc a la formació de cavernes en els pulmons) i la tos ferina (tos convulsiva, afecta a lactants i nens petits).

Fonts d'informació: 
[http://www.aula2005.com/html/cn3eso/08respiratori/08respiracio.htm]